Procés
Com ho farem? Aquí trobareu respostes, així com l'organització horària, grups i altres detalls d'organització.
Debat 2 : Escriure poesia per poder viure..? Per poder sentir-se viu..?
Escriure. Alliberar-te de la pressió d’aquesta idea obsessiva que fa dies que et tortura, que et turmenta, que s’engrandeix com una bola de neu llançada pel pendent. Al principi tan sols una il·luminació, una encesa de bombeta en una situació totalment aliena a l’escriptura. Però el cap barrina, cerca, enllaça, teixeix una teranyina en l’aire sense agafadors que la sustentin. Escriure de manera anàrquica, sense cap guió, sense cap esquema, sense cap fil conductor que et pugui guiar davant l’insondable abisme de la pantalla en blanc. Escriure, com funambulista sense xarxa, fer equilibris sobre el pal d’una intuïció, d’una ínfima idea, de l’embrió d’alguna cosa que ni tan sols saps en que es convertirà, escriure sense ordre ni concert.
Escriure. Escriure marxa enrere, cap al passat, inventar-te una infància que no et comprometi gaire, que puguis quedar bé amb tothom. Emplenar els buits de la memòria amb suposicions, fantasies, vides no viscudes, desitjos mai realitzats. Submergir-te en la fondària dels sentiments, aprofitar la permanència de les sensacions, reviure els moments que t’han marcat, que han passat a formar part de la teva història personal, de tot allò que es perdrà com llàgrimes en la pluja. Som replicants formulant preguntes que no tenen resposta. Ficció, realitat. Memòries o falta de memòria. Poemes incomplets emplenats amb desitjos, històries arreglades a gust del consumidor. Mentires pietoses cap a nosaltres mateixos, records acolorits, oblits intencionats.
Escriure. Escriure per sobreviure. Perquè tot aquest devessall de tinta en un bloc o de kilobytes en una pantalla t’ajuda a no embogir en un món de bojos, estructura la teva ment o si més no, és una paperera de reciclatge que tritura un material potencialment perillós i el converteix en inofensiva literatura. Escriure per transcendir, perquè ens aferrem a la vida com el nadó agafa amb tota la seva mà els dits dels seus pares. I no volem morir, deixar aquest món sense que quedi res de nosaltres. Escriure perquè, com deia Joseph Brodsky, la mort no tingui l’ultima paraula.
Escriure poesia. Viure.
https://www.youtube.com/watch?v=3arXNZM8Bss
